Ha estat un curs especial. Amb molts canvis. Moltes novetats. Hem deixat enrere el morral i podem veure’ns les cares, sinceres, alegres. Cares que es van il·luminar quan van saber que anàvem de colònies, al Xaloc. Aquí. Tots junts. Així de senzill. De fàcil. O bé quan fèiem tallers amb pares i mares o anàvem al bosc o celebràvem sant Jordi plegats, com una família. Tots a l’una. I molts moments més. Perquè un curs està ple de moments. Uns moments que s’encadenen i ens fan créixer. Una suma d’instants de vida.
Ha estat un any per conèixer-nos més, per saber-nos més. I hem crescut. I amb el temps, tots ens hem fet grans. Uns una mica, altres molt. Tant, que l’escola, com un vestit a mida, ja els queda petita i han de volar. Han de començar un nou camí. Una nova aventura i desplegaran les ales, unes ales de colors, belles i grans, que els ajudaran a conquerir nous cels.
Molts ens veurem d’aquí uns dies, no massa, d’altres, els veurem quan vinguin a veure’ns, a explicar-nos el seu vol.
Enguany tenim un estol que se’n va. Que volarà alt Bages enllà. Nosaltres, des d’aquesta talaia, des d’aquest mirador privilegiat que és Calders, seguirem el seu vol, recordant aquells moments, còmplices com aquell somriure que sempre ens ha regalat la Jana, un somriure murri, viu, franc. O bé sentirem la força de la Mariona, enèrgica, companya fidel, tossuda un xic o potser creuarem la mirada amb l’Àneu, que concentrada i silent, ens convidarà a seure al seu costat. A gaudir del seu repòs.
Però un estol és variat, per sort, i hi ha de tot. Alguns ocells, volen molt alt, segurs, sabedors del que volen i baten les ales per arribar ben amunt, com l’Helena. Constant. Ferma. Sincera. O a prop d’ella, cercant aires més favorables, aires que l’empenyin, una Carla astuta, viva. Que mira i analitza. O bé una Iris, pensativa, observadora, calculant el millor traçat, el millor recorregut.
Els estols, es mouen amb gràcia, amb bellesa i sempre hi ha un ocell cantaire, que avisa, que alerta, com la Júlia, energia pura, una força assenyada, que analitza i reflexiona. O bé la calma, la pau, aquella mirada suau, respectuosa, amigable, com la Maria. Ocells que acompanyen. Que sumen.
La gràcia dels estols, és la seva varietat, però que a l’hora sembla que siguin un equip, tots junts. Tots a l’una. I et trobes aus com l’Ivet, amb un somriure ample sempre present, amb ganes de ser-hi, d’ajudar, de proposar. I del Jaume, què en direm. Farina plana. Mot pausat. Sempre trobant la manera de col·laborar. Sense dir massa, sense massa soroll. Només quan cal. Allà per ajudar.
Ocells virolats, ocells ratllats, ocells variats. Però la diferència ens enriqueix i et trobes d’altres, com l’Arnau. Ironia pura, broma a l’instant. Amb moments de complicitat que han fet sumar i d’altres, que han fet suar. Però un gran amic. Altres, com el Gerard, discret, atent, s’ha mostrat fidel als seus, ànima del grup, o bé un ocell cantaire, de moltes notes, de molta complicitat. El Marc.
Però si una cosa cal a un estol és aquell ocell que sap. Que té coneixements de vida i que comparteix moments, obre el cor i posa les coses al seu lloc, deixant enrere el soroll del batec de les ales, com la Nora. I en aquesta volada, no hi pot faltar un ocell assenyat, que si cal trencar el vol ho fa però que vetlla perquè aquest sigui planer, agradable. Que mostra un aleteig graciós, segur, com el Pere.
Segur que hem après tant nosaltres com vosaltres, perquè sovint ensenya més aquell que no s’ho proposa que aquell que vol. Hem après a estimar-nos, a respectar-nos, a escoltar-nos... hem après a ser grup, a ser tribu i cadascú ha aportat allò que sap i ha après dels altres, creixent.
Amb el temps, ens hem conegut i respectat. A l’escola us hem vist riure, plorar, enfadar-vos o estimar. Us hem vist tant, que us sabem força i per això, estem tranquils. Sabem que marxen els grans, però dels grans en majúscula i al davant se us obre un nou camí, un nou horitzó. Sense tanques, sense traves, perquè allà on vulgueu anar, anireu, allò que vulgueu fer, fareu i al darrere, ens tindreu, potser no de cos, potser no físicament, però sempre podreu cercar aquella veu amable que us esperoni, perquè quan ens necessiteu, hi serem.
Voleu ben alt boniques!
Voleu ben alt amics!
